Caos Calmo

Aquest any m'he fet el carnet del Renoir... 15 eurines ben invertits per que pots anar al cine cada dia "de cada dia" a preu reduit. He aprofitat el descompte per veure una colpidora película dirigida per Antonio Luigi Grimaldi i escrita i protagonitzada per Nanni Moretti : Caos Calmo

La història (que podeu llegir aquí) parla d'un home (Pietro Paladini) al que sobtadament se li mor la dona. Segons l'autor “Para mí, Pietro Paladini es una persona que ha decidido dar nueva importancia a las cosas que pertenecen a su vida y, sobre todo, establecer una nueva escala de valores para todo aquello que integra su existencia. Es un hombre que, al principio, quiere dar un orden exterior a su vida y que, después, hace una serie de elecciones en lo que para él es más importante.”

Es obvi per que he trobat aquesta película colpidora... us la recomano per entendre, com diu un bon amic, els buits emocionals i la por a afrontar-los.

Calvin Harris al Razzmatatzz

Per tenir trenta i més, al menys l'any 2008, hi ha un requeriment indispensable i inapelable... haver nascut als 70... Els nostres primers records, per tant, comencen als "early eightees", quan el naranjito, la cometa blanca i la bola de cristal éren la nostres úniques preocupacions.

L'activitat trenta i més d'aquest cap de setmana podria considerar-se un frau als nostres principis. Calvin Harris, nova sensació de la música disco europea, va néixer l'any 84 i piropeja als de la seva dècada... QUE NI TAN SOLS SABEN QUI ERA ROSA LEON!!! una rao més per reivindicar la nostra presència a l'esdeveniment i sentir-se orgullós de tenir trenta i més.

El fet és que aquests nous músics de la que anomenen generació "Myspace" fan el que han fet tots els seus predecessors en aquest negoci, beure en les fonts de la música de la generació anterior a la seva. En aquest cas, Calvin, amb un sol disc (I created disco) però una trajectoria genys menyspreable per la seva edat en singles i produccions d'altres artistes (Kylie Minogue es una d'elles) brilla a la xarxa i sobre l'escenari amb un so del tot ochentero.

Ahir al Razz va fer una ssessió d'aquestes de 45 minuts que va sorprendre als fans per dos motius : la seva contundència (molt més guitarrer que l'àlbum) i la força i qualitat del seu directe. Pel que em diuen (ahir va ser per a mi un dels primers contactes amb el jove...) van sonar tots els hits (no us perdeu "Acceptable in the 80's"). Constato que van fer ballar a un públic d'entre vint-i-pocs i gairebé trenta... amb l'excepció expressa d'una servidora, ja en els trenta i 6 mesos i d'algun despistat més que, no obstant l'edat, vam apreciar el talent i l'energia que Calvin Harris desprenia des de l'escenari.

Calvin Harris a

1. WIKIPEDIA (angl.)
2. YouTube
3. MySpace

Sala Razzmatatzz
C/ Pamplona 88 (mapa)
08018 Barcelona

Radiohead al Daydream 2008

Mitjans de Juny… fa dies que el temps és una mica boig, surt el sol a primera hora i cap a la mitja tarda s’ennuvola i cau un xàfec de cal déu… i fa mesos, quan no podíem preveure que la sequera quedaria en res en quinze dies, que esperàvem la cita ineludible del Daydream… per a molts un concert de Radiohead amb alguns teloners de luxe…

Cap a quarts de set arribàvem al Fòrum. Diverses observacions d’inici ; Tot i ser un “festival” de diverses hores de durada, es podia entrar, però no sortir del recinte :(. A priori, el macro espai a peu de mar és un bon lloc per organitzar concerts… no obstant, per criticar que no quedi : la pudoreta de la depuradora, depèn de com bufi el vent inunda la pituïtària i la magnificència de l’entorn dilueix una mica el so… Per sort, el temps ens va respectar.

Però bé, al tema. Després d’algunes birres (en got de plàstic reciclable) entretenint el pas del temps amb els francesos M83 i unes pizzes del telepizza arriba el gran moment.

21:30. Prenem posicions a davant de l’escenari principal. La inclinació (a la inversa!!!) del terreny i els guiris de més de metre noranta posen molt difícil la visibilitat… però tan se val… “para presumir hay que sufrir!” i és que podrem presumir d’haver assistit a un concert que va valer la pena.

El meu momentazo, Paranoid Android (el vídeo no es meu...)

Impressionant muntatge de llums, amb tubs fluorescents que queien d’un cel encara no fosc del tot. Excel·lent performance audiovisual amb pantalles que no només mostraven el que passava a l’escenari si no que formaven part de l’espectacle, donant punts de vista molt interessants.

Pel que fa a la música, poc més a dir del que es pugui llegir aquí, aquí o aqui : pell de gallina durant dues hores i mitja de repàs del darrer disc (“In rainbows”) amb intercalacions de temes d`antics àlbums... pocs, per al meu gust, per una que ja és pureta i manté al seu I-pod l’OK Computer…. Sí... Va faltar Karma Police…. Snif… snifff….

SETLIST

15 Step
Bodysnatchers
All I Need
Airbag
Nude
Pyramid Son
Weird Fishes/Arpeggi
The National Anthem
Faust Arp
Videotape
The Gloaming
Optimistic
There There
Lucky
Reckoner
Everything In Its Right Place
Jigsaw Falling Into Place

1er bis

House Of Cards
Paranoid Android
Bangers & Mash
The Bends
Idioteque

2on bis

You And Whose Army?
Planet Telex

Seaside Alternative Urban Live Festival

...és a dir,...la Telecogresca.

Com cada any, servidor es va passar per la Telecogresca, la festa universitària més important de totes les que es fan i es desfan. Per a qui no la conegui, la Telecogresca és la festa organitzada pels estudiants de telecos de la UPC, però que ningú posa en dubte que ha adquirit els trets d’un gran festival (aka Seaside Alternative Urban Live Festival) i és un dels esdeveniments musicals més esperats de la temporada.

Comorl?...però si festa universitària i trenta-i-més sembla un oxímoron. Doncs precissament aquest any la festa feia 30 anys. Vale que la majoria d’assistents són universitaris imberbes que a la 1 ja van amb pedals molt importants (birra 1,5, cubata 3,5€, no digo más), però les dimensions del festival (més de 12.000 assistents) i la categoria dels grups porta una major dispersió en la distribució de l’edat del públic. A més, com sempre, hi va haver música de tots els gustos, sabors i colors: rumba de La Pegatina, hip-hop de La Excepción, Reggae/Rock/Ska de Betagarri (ole la versió ska de l'estaca), i tancant l'escenari principal a les tantes del matí, sonido disco amb Fundación Tony Manero. Si amb això no n'hi ha prou, hi havia un segon escenari, més petit, amb Dorian, Nothink, The Pinker Tones i el DJ del Pacha Sergi Domene.

Vista de l'escenari principal a les 5:00am amb Fundación Tony Manero

12.000 persones sí, però els telecos són uns cracks i amb prop de 600 voluntaris, els típics inconvenients d’una macro-festa passen desapercebuts. Les cues a les barres poden semblar un infern, però hi ha via més de 100 cambrers i més de 50m de barra i al final no t’has d’esperar més que en la barra d’una discoteca qualsevol. També hi ha l’opció d’aconseguir un braçalet de VIP per a entrar al backstage, amb catering de lux i barra lliure de begudes (mbwhahahaaa!!)

Malgrat l’amenaça de fer tancar la paradeta a les 3:00 am, segons noves normatives per a la utilització del recinte del fòrum, l’associació de la Telecogresca va mostrar la seva força fent rectificar a l’ajuntament i finalment vam tenir festa fins prop de les 6.

Per acabar, uns consells si vols anar a la propera gresca:

• Compra l’entrada anticipada amb temps (15€). Sempre s’esgoten!!
• Evita anar a la barra en moments de canvi d’escenari entre grups.
• Abriga’t, que a partir de les 5 fot rasca.
• Si et falta “algo”, a l’entrada del recinte trobaràs “de tot”

Jo Ravalejo, tu Ravaleges ell/ella Ravaleja

Diu Toni Puig que ‘Ravalejar’ és "caminar per la Barcelona no estereotipada, per la Barcelona dels olors tendres i la gent sense presses, pel món en un barri".

Vam posar a la pràctica aquests versos gairebé sense voler-ho fent un passeig per aquests carrerons de paquis amb perruqueries obertes fins la matinada i supermercats que riu-te'n tu del seven eleven. I és que no som uns grans coneixedors del barri xino... i ens vam perdre. Hi ha cops que un es perd intencionadament, però no era el cas, buscavem el mamacafe restaurant...

Segurament deu haver-hi molts llocs com aquest al Raval, però no els coneixem. Vam arribar per una recomanació i per tant amb referències. Teníem taula per a les 10, i ens van posar en una un pèl justeta per a 5... però correcta. Tot plegat tot tenia un toc una mica IKEA, com a casa meva...

La carta és, com diuen a la seva web "basicament mediterrania amb influències internacionals i sempre incloent plats vegetarians.". Imprescindibles els raviolis cruixents farcits de formatge brie amb ceba confitada i melmelada de tomàquet... jo vaig cometre l'error de no demanar-los i no em tornarà a passar !!

Sobre el preu, uns 35 euros per head... ni massa ni massa poc per aquesta colla de mil-i-escaig euristes.

Després vam anar a fer una copeta al Margarita Blue, a baix de tot de les rambles. És un local amb 10 anys d'història que segons diuen a la seva web, després de sopar una mica de tex-mex es converteix en un lounge bar. Serveixen sopars fins tard, però es corre el risc de trobar-t'ho ple a vessar de gent (amb una proporció elevada de guiris).
Imprescindible prendre el còctel del que pren nom el local... 4 eurines de res! Per al qui no li agradi el tequila salat, la carta també inclou una dotzena de clàssics (mojito, sunrise, sidecar, daiquiri, etc.).

La nit va continuar, però lluny d'aquest Raval ... i per tant forma part d'una altra història...

Cafè Restaurant
MAMACAFE
C/ Dr. Dou 10 (mapa)
08001, Barcelona

Margarita Blue
Josep Anselm Clavé, 6 (mapa)
08002, Barcelona

Un Libanès tot sortint del cine

Aquest ha estat un cap de setmana tranquil per als de trenta i més. No en va, s'acostà final de més, per una banda, i per l'altra vam exprimir al màxim les hores de l'anterior.... som conscients que els estralls de les farres llargues ja no es recuperen en poques hores...

Així, vam destinar el vespre de divendres a Tim Burton i el seu Sweeney Todd, amb el sempre captivador Johny Depp i la controvertida (pel que fa a les opinions masculines) Helena Bonham Carter. Vam sortir satisfets d'aquest musical, un clàssic que, amb el toc estètic inconfusible de Tim Burton, no va fer-se gens pesat tot i la duració (116 minuts) ni el percentatge de diàleg cantant (un 90% ?¿).

Acabada la Peli, i aprofitant que prop del Verdi hi ha infinitat de restaurants, vam fer cap al primer libanès que vam trobar... l'Al Waha.

Aquest restaurant segueix la tònica del que ja comentàvem en l'anterior post : cuina de l'orient pròxim, agradable al paladar però amb característiques tant coincidents amb la síria, persa i rodalies que se'ns faria molt difícil trobar més de cinc diferències.

En el cas de l'Al Waha, a destacar la sala interior, per a no fumadors, on pots degustar els platillos tipics de la zona en una molt ben ambientada Haima. Sofàs, coixins, teles per parets i sostres i una càlida (i escassa) il·luminació contribuïen a traslladar-nos durant el sopar a un Beirut de les mil una nits. Mentrestant la prosaica màquina del cafè queda presidida per una foto dels propietaris tot saludant Jordi Hereu...

El personal fou amable i el servei bàsicament ràpid... amb l'excepció d'un dels plats, que va arribar gairebé juntament amb les postres.

Per a aquestes últimes, vam triar uns dolços d'aquells típics de la zona, de pasta fullada i molt, molt plens de mel ... els Bakwala.

Tot plegat, sopar correcte a preu raonable (17 leurus per head). Una opció a tenir en compte per després d'una peli al Verdi.

Restaurant Al Waha Verdi 16 (mapa) Barcelona, 08012 Tel: 93 415 95 40

Ugarit , sopar al Pròxim Orient

Aquí estem els trenta i més “estamos que nos salimos”, això és un no parar!

Amb una certa tendència per descobrir la nit fent ús dels nostres estòmags, aquesta vegada ens vam decidir per anar a sopar a un restaurant siri, i l’escollit va ser Ugarit Borne.

Aquest restaurant està situat al carrer Comerç 29, entre l’estació de França i el mercat del Born, i forma part d’una cadena de restaurants siris, amb locals cosins-germans situats al barri de Gracia (C/Bruniquier 37 i Bruniquier 69).

Ugarit Born és un restaurant amb una decoració inspirada en el Pròxim Orient, un local de dues plantes amb prou espai per a fer sopars de grup, on vam poder tastar alguns plats típics.

La cuina síria comparteix bona part de les seves especialitats amb la gastronomia grega, turca o libanesa, tot canviant els noms dels plats. Per començar vam compartir unes delicioses cremes vegetals: Hummus (crema de cigrons), Muttabal (o en turc Baba Ghanoush, crema d’alberginia) i Labne (o tzatziki, crema d’iogurt a la menta), totes elles acompanyades d’Arayes (pa de pita). Altres delícies vegetals que també vam compartir van ser: Warak Inab (Dolmathakis, fulles de parra farcides d’arrós), Mutabbal Kousa (carbassó amb nous, iogurt i salsa de sèsam) i Feta (pa fregit amb formatge feta i farigola).

Com a segons una gran varietat de plats a gust de cada comensal: Arayes Feta, Arayes Shawarma, Kebab Ugarit, Shawarma, Shawarma Ugarit, Xix Tamuk,…

A prop les 23:00 de la nit la melodia que amenitzava el nostre sopar és va tornar un pel més rítmica i de sobte va aparèixer una ballarina de dansa del ventre. La idea està bé, és curiós gaudir d’una música i un balls típics que sembla que t’endinsin en l’ambient del Pròxim Orient, però, al mateix temps es fa una mica estrany això d’anar movent les dents i tenir la boca plena mentre algú altre et mostra el seu art. De totes maneres va estar bé i en la mesura justa, ja que més de les tres coreografies amb les que ens va deleitar la ballarina hauria estat massa.

En resum el menjar bo i el preu ajustat (173 € per 9 comensals, uns 20€ per cap amb tres ampolles de vi). Per contra cal dir que el servei va estar un pel justet, van trigar força en servir-nos i sempre faltava alguna cosa, si no eren copes, era el vi, i si no era el vi eren les copes. Val a dir que tota la culpa no va ser del servei perquè aquell dia nosaltres també estavem pletòrics, vaja que estavamos un pelin espesitos, i això tampoc va ajudar gaire. Destacar, però, que alguns dels cambrers parlaven perfectament en català, i això és molt d’agrair i un punt al seu favor.

Abans de deixar-vos, mencionar que la situació del bar el converteix en una bona opció si després el que volem es gaudir d’unes copes en la multitud de bars de copes i terrasses que configuren el paissatge del Born.

Restaurant Ugarit Born
Carrer Comerç, 29 (mapa)
08003 Barcelona - Barcelona
Tel.: 93 310 08 73

El Mondo, un local fashion del port vell

Aquest cap de setmana i en motiu del meu trentè aniversari vam anar a fer una festa al Mondo Lounge Club. Sota reserva i desprès de negociar amb la seva RRPP, aquest local t’ofereix la possibilitat de celebrar la teva festa privada en un espai reservat. No et cobren el lloguer de la sala i només has de pagar les copes que compres anticipadament (a un preu molt raonable donat el tipus de local).

El local està dotat d’unes vistes privilegiades del Port Vell i en un ambient força fashion on et pots dedicar a prendre una copa tranquil·lament als seus sofàs o a ballar sota el ritme frenètic del Deep House (divendres i dissabtes only). La selecció musical va portar la polèmica al nostre grupet amb una versió House de Enter Sandman. També pots gaudir de bons cocktails, cosa que pels que no som amants dels cubates s’agraeix molt.

Acompanyats de força guiris, tot s’ha de dir, vam estar ballant fins a les 5 del matí (alguns van ballar més que d’altres, però). Una nit per a recordar, la nostra primera festa a un privée... riure, plors, ball i molta beguda.

A l’endemà de la festa estàvem com una rosa. Segurament alguna cosa va tenir a veure que l'alcohol no fos de garrafa... però molts creuen que va ser gràcies al fantàstic pica-pica del que vam poder gaudir ja ben entrada la nit: olives farcides de pebrot i anxoves, torradetes amb formatge i salmó fumat i patatetes. Tot un detall per a no deixar fer soroll els nostres estómacs fiesteros.

En definitiva, un lloc recomanable per l’ambient, la música i pel tracte especialment atent dels responsables i dels cambrers que ens van regalar copes i chupitos ja més avançada la nit.

Mondo Club (mapa)
Moll d'Espanya, sn
08039 Barcelona
Tel. 932 213 911

Pernil, vi i pa amb tomàquet,...què més vols?

Vora els 30 ja no estem per a “mandangas”; això d’anar al Pans&Co o al McDonalds i després a emborratxar-se a base de calimotxo ho deixem per ocasions especials. Ara, com a mil-i-pico-euristes ens podem regalar de tant en tant un capritxet de nivell. El de la setmana passada va ser el Monográfico Jamón, Corte y Maridaje,...sí, sí,...tal i com sona. Aquesta sessió gastronòmica es va dur a terme a l’Aula Gastronòmica, un petit centre prop de la catedral on fan tot l’any diversos cursos de cuina, tastavins, etc.

Allà ens vam trobar uns 15 assistents, tot i que no érem els més joves, la mitjana d’edat era més aviat trentaimésimés; val a dir que aquest aspecte no va tenir cap més rellevància. L’aula en sí era com una cuina-menjador molt acollidor amb una taula gran, flanquejada per dos fileres de bancs i cadires: copes preparades, llesques de pa, oli i tomàquet...i bolis.

Al lío,...per 40 leurus per persona vam assistir a una classe pràctica de com es talla el pernil, de mans del mestre Santiago Rams (de l’Associación Oficial de Cortadores de Jamón,...no és conya), i de com escollir un vi per a acompanyar el pernil per part de l’expert sommelier Ricard Zamora; quins cracks!. Algunes coses ja les sabíem, però ens van caure uns quants mites:

• Si no te l’acabes en un dia, el pernil es comença a tallar posant la peülla mirant cap a baix.
• El pernil s’ha de menjar calent, mai de la nevera! (21 a 24ºC)
• No el guardis amb la funda de cotó, només cobreix-lo amb fines tires de greix
• Es combina molt rebé amb vins blancs de criança (donem fe que el Blanc dels Aspres de l’Empordà, queda de puta mare). Hi ha qui diu que amb fino també,...don’t agree.

Hem de destacar també el criança de la Terra Alta, Plan B (Celler la Bollidora), el triomfador de la jornada. Els pernils bons a bon preu són de Casa Bautista.

Ah,...i per si algú és queda amb el dubte,... per descomptat que ens vam fotre el pernil (paletilla) sencer entre els que érem: el Santiago només va deixar l’os en menys d’1hora.

Aula Gastronòmica
Carrer Sagristans, 5 (mapa)
08002, Barcelona
Tel. 933011944/933041903

Barcelona a l'alacantina

Ei bona gent,

aquest cap de setmana ens hem deixat guiar en la nostra sortida de redescoberta de la nit comptal. La nostra cicerone no és de Barcelona, és alacantina, tot i que fa més de 3 anys que hi viu. Pot semblar desalentador que algú de fora conegui millor la nit de la nostra ciutat que aquests servidors... però c'est la vie! El principal propòsit d'aquest bloc és "redescobrir" la nit, i si això requereix ajuda externa, doncs endavant!!

Així, i com es tractava d'una visita guiada, vam adaptar-nos al ritme marcat, quatre etapes amb copa final per la zona del Gòtic i el Born. Per fer-ho bé, l'alacantina ens suggereix fer un "Mocho", és a dir un pot per anar pagant les consumicions... 20 € per barba i a beure!!!

21:49 - Vermout a Cala del Vermut (o Cala del Goig)

Pintoresc i petitíssim lloc per començar la nit amb un gotet de vermut (vermú, vermouth??) i unes tapetes. Amb un aforament de 12 persones (en uns 10m²) no és d'estranyar veure de lluny la gentada acumulada a la "terrassa" quan puges pel carrer Ripoll.
Demanem per picar una cosa que piqui, i l'amo ens sorprèn amb unes carxofetes amb bitxo i olives. La decoració recorda una tasca de pescadors de la costa, amb fotos de cales de la Costa Brava i llaunes de conserves.

Diuen que el vermut negre (artesà) és boníssim -- l'EstherO es decanta per una cerveseta-- i les taules a la "terrassa" són substituides per barrils de fusta on hom pot servir-se Sifò a voluntat.

6 vermouts, 1 tapa de carxofes picants, 1 tapa de formatge (d'ovella curat,...MMmMMmmMh) i una cervesa 20 €

23:05 - Croquetes picants al Nostromo

Bar mariner, lloc habitual -- segons diuen-- de tertúlies literàries, força buit el dia de la nostra visita. Potser degut a algun problema (passatger, esperem) de clavegueram que es deixava notar per un lleuger però identificable "tufillo" a l'ambient. Ofereixen una carta de tapes i plats calents. La nostra cicerone ens recomana les croquetes picants. No estan gens malament, 3.5 enjutos de puntuació. A millorar la temperatura de la Moritz... una mica calenta.

00:01 - Autèntica cuina mexicana al Chico-Chango

Bon descobriment a Sant Pere Més alt, molt a propet del Palau de la Música. Regentat per mexicans joves i amb ganes, ofereixen una carta curta de plats 100% mexicans però fets amb gràcia i lluny del TexMex.

Prenem Nachos Chico Chango i Guacamole. Per regar-ho 3 margarites --EstherO tria la de llimona com la millor, per davant de la de maduixa-- coronites i un Jimador Reposado (L'Edu és un machote).

Per postres pastís de formatge casolà, crep flamejada i xarrup de llimona amb tequila i menta. Tot sincerament boníssim, presentat en un local petitet però ben aprofitat i de disseny. Tenen un myspace per si voleu fer-hi una ullada

01:10 - "Copaza" al Trípode de Canvis Nous

Poca cosa a dir d'un bar sucursal del del Passeig del Born. Només dues coses, ens hi va acompanyar una cambrera per que el primer dels locals estava ple --uns 300 metres de distància-- i el Jack Daniels amb gel (Edu, me n'adono que aquesta nit estaves machote, machote) era un gibrell ple a vessar, de 7.5 €

Bar Cala del Vermut (Cala del Goig)
Carrer de les Magdalenes, 6 (mapa)
08002, Barcelona

Restaurant Nostromo
C/ Ripoll, 16 (mapa)
08002, Barcelona

Restaurant, Bar & More Chico Chango
Carrer de Sant Pere Més Alt, 34 (mapa)
08003, Barcelona

Bar-Galeria Trípode
Carrer dels Canvis Nous, 6 (mapa)
08003, Barcelona

Get Back. Don't come back

D’improvisat i gairebé a corre-cuita els trentaimes vam decidir apuntar-nos al carro del Carnestoltes i organitzar un sopar de disfresses al pis d’un dels components del grup. Tots hi vam participar amb petites aportacions gastronòmiques, alguns amb més estil i gràcia que d’altres, per a composar un gran banquet abans de “l’época d’austeritat i penitència de la Quaresma”.

Bromes a part. En acabar de sopar, i després d’adonar-nos que tot i el poc temps que vam tenir per a preparar les disfresses, aquestes nos ens havien quedat gens malament, vam decidir que valia la pena lluir-les. On anar? Calia triar un lloc, i ràpid! El local afortunat va ser el Get Back.

Per anar vam decidir utilitzar el metro de Barcelona, parada Diagonal, que en dissabtes fa servei continu. Ja en el trajecte de la parada de metro a la discoteca vam veure algunes disfresses, però tampoc en la quantitat i la gràcia que ens hauríem esperat.

La confirmació que el Carnestoltes 'discotequero' no ompliria les nostres expectatives de diversió la vam trobar a dins del Get Back. Guanyava la majoria sense disfresses. Ni tan sols el personal de la discoteca portava una mísera perruca! L’ambient a dins el local era carregat, molta gent!
La zona de fumadors, pleníssima i amb pèssima ventilació convidava a deixar el vici (Maria Geli hi tindrà alguna cosa a veure?) . A sobre un decadent espectacle d'striptis masculí animava les noies (de vint i més...) que ovacionaven "Ricki", el despulladís d'aquella nit.

Cues quilomètriques pujaven per les escales al guarda-roba durant tota la nit. La música... bé per a gustos els colors, però no tenia res de “get back”. I per a postres, les consumicions. Sí, és cert, l’entrada és lliure amb consumició obligatòria, però cobrar 8’5 € per una cervesa... el considero una mica abusiu.

Get Back
Aribau, 242 (mapa)
08006 Barcelona

Willkommen, bienvenue, welcome!

«Ladies and gentlemen... Entren y cierren la puerta. En este cabaret no hay cabida para la tristeza, no hay nostalgias, no existen las preocupaciones... Dejen sus preocupaciones fuera, el cabaret se dispone a empezar»

... així comença el musical que els de trenta i més hem triat com a activitat d'aquesta setmana. I és que d'entre les 101 coses que cal que faci tot Barceloní havíem trobat a faltar anar al "Broadway comptal" que, salvant les distàncies, és el Paral·lel.

El Cabaret del Teatre Apol·lo és l'original de Sam Mendes i Rob Marshal. Això, de partida és una garantia de qualitat. A més, la programació inicial de quatre mesos en cartell ha estat prorrogada, fet que vol dir que deu haver agradat... Bona senyal ...

En entrar a la sala, deu minuts abans de la sessió de quarts de set, els actors ja fan estiraments damunt l'escenari, ben ficats en el paper. Els músics afinen els instruments i les noies del KitKat Club fan enrogir als espectadors de la primera filera amb les seves barrueres insinuacions. No hi ha teló, la voluntant, entenem, és que el públic formi part de l'escenari i sigui un client més del cabaret Berlinès.

De l'argument, dir poca cosa més enllà del que podeu llegir a la Wikipedia (en anglès).
Del muntatge, estem d'acord en vàries coses

1. Bona ambientació.L'escenari, tot i ser petit, compleix la missió d'oferir diverses ubicacions amb únicament algun canvi en la il·luminació o amb l'afegitó d'un element extern.
2. En general, bon paper dels actors secundaris. Ens van agradar molt Patricia Clark (FRAULINE SCHNEIDER) i Amparo Salazar (FRAULEIN KOST). No podriem dir el mateix d'alguna de les membres de l'elenc, a les que vam trobar els hi faltava una mica de força....
3. Molt bé Marta Ribera com a Sally Bowles. Quina veu més espectacular!
4. I ens va semblar magnífic, brillant, espectacular... Victor Masán com a EMCEE. Excessiu, irreverent, irònic, supergay... encarna a la perfecció el paper que representa : el mestre de cerimònies

Víctor Masán

Així doncs, estrenem crònica de sortida teatral a Trentaimés.. i la recomanem, tot i que cal escurar-se la butxaca... l'entrada més cara (amb dret a seure a primera fila en una taula tipus cabaret i una ampolla de cava) són 72 € i la més barata (Hola gente pobre, com va saludar-los EMCEE ) ronda els 50. Nosaltres en vam pagar 60...

gens econòmic, però ja ho sabeu... Deja tus problemas fuera!!

Teatre Apol·lo
Avinguda Paral·lel, 59 (mapa)
08004 Barcelona
934 419 007

Una pel·lícula al Verdi

Ei! Hola a tothom!

Aquí ens teniu altra vegada. Els 30 i més a l’atac, i, aquesta vegada per fer una escapada tranquil·la.

Conscients que un “trenta-añero” com cal ha de tenir recursos per poder planificar sortides, ens vam decidir per fer un viatget al quiosc per comprar “TimeOut Barcelona”. TimeOut és un revista que neix amb el propòsit d’acompanyar en el temps, de proposar i convidar als seus lectors, com si d’una guia-agenda es tractés, possibles activitats per no avorrir-se i explotar al màxim la ciutat.

Així que, carregats de noves idees només calia decidir per quina ens decantàvem. Un dels articles de la revista que més ens va agradar va ser “Estàs segur que coneixes la ciutat?” on es proposava un joc per comprovar-ho: 101 coses que tothom que viu a la ciutat hauria de saber o hauria d’haver fet, com a mínim, un cop a la vida. Imagineu 101 coses!, com ara quedar al Zurich, presumir de platja, saber-se de memòria la quadrícula de l’Eixample, saber on és la plaça del Tripi, anar a veure el Pepe Rubianes, viure un embús a la Ronda, fer-se un Sònar, apuntar-se a la cursa de El Corte Inglés, pujar a Colom, fer-se un suïs al Petritxol,... i així fins a 101una coses. La llista no hi ha qui se l’acabi.

El cas és que d’entre les coses enunciades com a bons barcelonins hi havia moltes que ja havíem viscut, però, d’altres que tot i estimar-nos la ciutat i, fent una ullada als nostres 30 anys de vida, de moment no tots havíem viscut. Però, com que mai és tard ens vàrem posar d’acord i ens vam decantar per anar a veure una versió original als Cinemes Verdi (Verdi; C/Verdi, 32 – Verdi Park; C/Torrijos, 49).

Decidits a declarar la guerra al cinema doblat, si més no com a mínim aquesta vegada, vam anar a veure una dels darreres novetats “The Oxford Murders”.

L’experiència, doncs, molt positiva. Això de veure pel·lícules en versió original està força bé. Ara al cinema cal arribar-hi amb temps! Les entrades no eren numerades i com que les sales són petites els bons seients de seguida estan plens. De manera que si no voleu menjar-vos la pantalla, com ens va passar a nosaltres, cal que tingueu en compte que tot i no ser una opció gaire de masses, són molts els que opten per aquesta opció i que, per tant, cal arribar aviadet si no voleu que el vostre coll en pateixi les conseqüències.

Un cop acabada la nostra incursió cultural, calia anar a sopar. El cert és que al llarg del carrer Verdi eren innumerables les opcions que se’ns mostràvem. A més, cal destacar que els locals, coneixedors dels horaris de les sessions dels cinemes, tenen obertes les seves portes per aquells que després d’una bona versió original es decideixen per anar a fer un mos. Fins i tot a hores intempestives com les 12:30 de la nit!. Per tant aquest és un punt a favor si el que voleu es plantejar un cinema i una queixalada.

El carrer Verdi concentra en un espai summament petit una multitud de restaurants entre els que triar. Passejant pel final del carrer Verdi podem trobar un restaurant japonès, xinès, libanès, palestí, egipci, i entre tota aquesta multiculturalitat gastronòmica, el restaurant Garda (C/Verdi, 15).

És un restaurant senzill però acollidor, en el que es pot trobar una gran varietat de torrades i entrepans que anomenen boines.

El preu de les torrades no és que sigui un regal, amb un preu mitjà de 7 € per torrada o boina. Però, tant per la situació del restaurant i les hores d'atenció al públic (amb gent que entrava a sopar tocades la 1:00h de la matinada!), podem dir que està dins de la franja de preu correcte.

Sense oblidar-nos, però, de mencionar el Bar “Canigó” local on vam anar a fer una cervesa abans de sopar. Aquest és un històric bar de Gràcia situat a la Plaça de la Revolució, un local que cal visitar no sols per la seva proximitat als Cinemes Verdi, sinó també per l’aire de cafè antic que en ell es respira. Obert al 1922, aquest local de vermuts i xerrades, amb una decoració vintage i una concurrència d’allò més eclèctica, esdevé un cita ineludible si un es passeja pel barri de Gràcia.

Restaurant Garda

C/Verdi, 15 (mapa)

08012 Barcelona
93 4153057

Línia 6.25 : poc a veure amb el bàsquet

Ja havíem comentat que havíem perdut la pràctica en matèria de sortides nocturnes. Això, afegit a un cert complexe puretil, fa que entrar a un local on posen música i la gent balla ens faci una mica de por. Aquest temor està relacionat amb el fet de sentir-nos desubicats, més a prop de ser els que venen a recollir el germà petit de la discoteca que de ser uns usuaris integrats.

Això no ens va passar al Línia 6.25. La mitjana d'edat la situariem en el marge d'acció dels 30 i més, tot i que que hi havia alguns cas de senyores amb cinquanta i pocs (que amb la intensitat que ballaven no sabem pas com deuen estar avui) la majoria de gent sabia qui es Naranjito.

La resta, un lloc agradable. Ni massa ple ni massa buit, música comercial ballable (i cantable); tot i el momento Queen, Fito o Muchachito, l'Edu diu que massa Shakira. Un 2 copes per dotze eurus gràcies al descompte que el promotor número 5 va donar-nos un parell de cantonades abans d'entrar.

L'equip de 30 i més treballant per a tots els lectors del bloc

Opció recomanable per allargar una mica la nit després de sortir d'un dels molts restaurants de la zona.

Linea 6.25
Carrer Enric Granados , 52 (mapa)
08008 Barcelona
Tel : 934 51 14 77

Restaurant Hanoi : cuina asiàtica

Sabeu com es compten els números de porta a les places? Volem dir, si als carrers una vorera és parell i l’altre senar, a les places, com va? En sentit circular? O en sentit romboidal en el cas de la Plaça del Doctor Letamendi??… El fet és que no vam acabar de treure l’entrellat fins que un de nosaltres recorris el perímetre i l’altre trucava per telefon al restaurant per confirmar la ubicació. D’ara i per sempre ja ho sabem : el Hanoi és al costat del pàrquing! El tema de la numeració a les places, doncs encara no ho tenim clar.

Resolts els problemes logísitcs, i un cop a lloc, se’ns indica la nostra ubicació (taula per cinc, si us plau). Tornem a trobar bastonets i descansabastonets com al darrer japonès. Molt bé. Tot i això l’atmósfera no és tant delicada. L’ambient és a mig camí entre un restaurant de menú i un xinès. Del primer té la gentada, les estovalles i potser el paper pintat de les parets. Del segon els tovallons brodats amb el nom del restaurant i el record llunyà del regust que deixen els plats.

Amb la carta al damunt de la taula, ens decidim pel Menú Hanoi, 23 eurus per persona. Inclou :

• Rotllets de tardor i “Nem”
• “Musi” de gambas
• Raviolis vietnamitas
• Llagostins al vapor
• Vieira especial “Hanoi”
• Fulla de loto farcida d’arròs
• Ànec lacat a l’estil hanoi
• I per postres delícies de sèsam caramelitzades



Un cop ens rentem les mans amb la tovallola humida que porta un cambrer, ens diposem a anar per feina. La impressió general és bona. Hi ha qui pensa que recorda als plats xinesos però amb un nivell de qualitat molt superior. Especial entusiasme amb la Vieira especial Hanoi acompanyada dels llagostins i la fulla de loto farcida d’arròs. Vam tenir la prudència de preguntar si la fulla es menjava i el cambrer encara riu…. L’ànec, que es menja enrotllat amb una espècie de crep i acompanyat de salsa i cebetes mereix també un comentari positiu.
Les postres potser una mica massa dolces per al gust general, però en la línia dels plats, amb prou qualitat per degustar-los únicament en el moment del sopar, i no durant tota la nit.

Pel que fa a preus, el menú, cafès i tres ampolles de vi (2 Viña esmeralda i un Lan) 173,23 eurus, uns 35 eurus per persona.

En resum, el Hanoi és un restaurant molt ben ubicat, en una zona amb molta gent de trenta-i-més i que satisfà al que vol trobar menjar asiàtic amb un mínim de qualitat en l'elaboració.

Restaurant Hanoi
Pl. Doctor Letamendi, 27. Entre Aragó i València. (mapa)
Tel. 93 451 56 86

De copes a un museu : "La Garrafa dels Beatles"

La Garrafa dels Beatles és un Pub Museu dedicat als beatles. No era difícil d'intuir amb aquests nom. Quan entres tot té un regust molt característic. Pel que es pot llegir a la seva pàgina web, el local té història. Data del 1976 (la majoria dels autors d'aquest bloc no havíem nascut) i des de fa 15 anys es dedica al col·leccionisme de material relacionat amb els Beatles. Aquest detall no escapa al visitant, que pot gaudir d'un gintònic --amb llimona expremuda-- escoltant Sargent Peppers a la vegada que contempla el certificat de matrimoni entre John Lennon i Yoko Ono (expedit a Gibraltar!!)

Es pot reservar taula (recomanable si accedeixes més tard de les 12 de la nit) i a partir de les 00:30, hi ha actuació musical, a càrrec dels propietaris del Local (Ricki i Joan). La nit de l'11 de gener, quan vam visitar el local, estaven acompanyats per un tercer escarbat i van interpretar tot un seguit de temes de l'amplssim repertori del quartet de Liverpool. Val a dir que hi havia més bona intenció que veu en molts casos, però el públic, que en un alt percentatge superava la cinquentena, aplaudia entregat i abraçat per la nostàlgia.

Pel que fa als preus, 3 gintònics i un white label-cola rondaven els 40 eurus. Això fa una mitjana de 10 eurus per copa, que inclou música en directe i "visita al museu".

Potser no és una opció de preferència per al la gent de trenta-i-mes (potser sí per als nostres pares), però recomanem la visita encara que sigui només un cop.

La Garrafa dels Beatles
Joan Güell, 150 (mapa)
08028 Barcelona
tel. 93 491 04 47